by Aqueste auton, dins un interval d’una setmana, doas nacions en lucha van decidir lor avenir a l’escasença de referendums sus l’independéncia: Curdistan lo 25 de setembre e Catalonha lo 1r d’octòbre.
En mai de la proximitat de las datas, los referendums curd e catalan son comparables sus los plans geografic e contextual. Dins los dos cases, lo territòri pertocat recuèrb una part minoritària de la zòna de poblament nacionala (la Generalitat de Catalonha representa en superfícia un 46% del territòri dels Païses Catalans e la Region Autonòma del Curdistan iraquian solament un 16,5% del grand Curdistan). E totes dos son a afrontar un contèxt politic internacional ostil.
En Catalonha, mentre que lo procès devèrs l’independéncia es ben engatjat (lo Parlament de Catalonha n’a complit lo primièr acte en validant una lei qu’autoriza de votar), l’estat espanhòl se mòstra de mai en mai menaçant. Ansin, lo parquet a moblizat totas las fòrças de polícia (Gàrdia Civila, Polícia Nacionala e Mòssis d’Esquadra) per fin d’empedir lo referendum amb de mesuras repressivas divèrsas: confiscacion de las urnas, dels bulletins de vòte e de totes los documents e materials de difusion, menaças judiciàrias contra los mèdias publics catalans que parlarián del referendum, enseguidas penalas contra los 712 cònsols màgers catalans e araneses que sostenon lo procès, mesa jos tutèla de las finanças de la Generalitat, furns al sèti del govèrn catalan, arrestacion d’un dirigent. Dementre, lo president del govèrn espanhòl, Mariano Rajoy, a demandat als catalans d’anar pas votar. Ça que la, totas aquelas pressions e intimidacions an pas demenit la determinacion del pòble catalan, qu’èran mai d’un milion a manifestar a Barcelona per l’independéncia l’11 de setembre passat, lo jorn de la Diada, la fèsta nacionala de Catalonha.
Al Curdistan iraquian tanben, lo referendum a rescontrat las mesmas constrenchas: oposicion categorica del parlament e del govèrn iraquians que menaçan de far intervenir l’armada, indiferéncia o ostilitat generala a l’internacional (sobretot dels estats vesins —Siria, Turquia e Iran— que comptan d’importantas minoritats curdas sus lors territòris), mentre que la determinacion populara es mai que fòrta.
Aqueles dos referendums son una escomesa: “Qui de la rason d’estat o de la volontat populara se mostrarà mai fòrt?”. L’Organizacion de las Nacions Unidas reconeis doas doctrinas contràrias: l’inviolabilitat dels estats e lo drech dels pòbles a l’autodeterminacion.
Per remembrança, l’actualitat de l’auton de 2014 èra ritmada per los referendums successius d’Escòcia e de Catalonha. Dins lo primièr cas, los independentistas avián perdut de pauc a causa de las messòrgas de Londres. Dins lo segond, la pression estatala espanhòla aviá constrench los catalans a transformar lo referendum en consulta populara sens valor juridica autra que la legitimitat internacionala obtenguda gràcias a la victòria de l’“òc” a l’independéncia.
Actualament, los estats unitaris mal nomenats estats nacion, e mai se son demenits per una guèrra civila coma la d’Iraq, son encara pro potents per s’opauar a l’independéncia de lors regions e l’empedir per la fòrça se fa besonh. E las reticéncias internacionalas son encara tan fòrtas. Totun lo vernís sembla de se fendre despuèi que divèrsas reaccions internacionalas an fach acapir que sostenián lo drech dels catalans a l’autodeterminacion e que serián lèstes per trabalhar amb una Catalonha independenta. Per lo Curdistan del Sud, l’afar demòra pr’aquò mai complicat.
Naturalament, l’ANÒC saluda los referendums curd e catalan que percep coma portaires d’espèrs per las nacions en lucha, en primier luòc Occitània. Mas al delà d’aquò, se pausa indefugiblament la question de l’avenir de la Val d’Aran e mai generalament d’Occitània.
La situacion d’Occitània tota es comparabla en dimension e en diversitat a aquela dels Païses Catalans o del grand Curdistan. En situacion normala, aquelas tres nacions serián d’estats de talha mejana. Mas a causa de vesins poderoses o d’ancians descopatges colonials, l’istòria a daissat sa marca. Al contrari de la Catalonha Sud o del Curdistan iraquian, Occitània tota a pas de region autonòma de fòrta identitat que pòsca portar lo drapèl dau pòble minorizat.
L’ANÒC ramenta que dins lo futur estat catalan, i a la Val d’Aran qu’es de cultura occitana. Per tant, demandam que lo futur estat catalan siá un estat binacional, catalan e occitan. S’apelariá Republica de Catalonha e Aran. L’interès dels araneses, e dels occitans en particular, es d’èsser associats al procès independentista catalan: Catalonha es mai favorabla a la cultura occitana que non pas Espanha.
Sèm conscients que d’obstacles se deuràn despassar. I a encara un fòrt sentiment espanholista en Aran. Pro d’occitanistas, curiosament, sostenon l’independéncia per Catalonha… mas pas per Occitània. E l’Occitània reala es confrontada a una novèla division inquietanta: la Region de Tolosa, oficialament apelada “Occitània”, representa solament un tèrç d’Occitània tota.
